És el que té el ciclisme

Pues vas tu pujant al Coll de Pal (2374 mtrs), encara de nit a les 5 del matí, amb un fred de la hòstia i amb boira d’aquesta densa densa, d’aquesta que te l’empasses i se’t passa la sed.

Però bueno, és la Transcatalunya de Probike i ja saps que toca. El que no toca és que els fulls del RoadBook  es trenquin per què s’han mullat amb la boira però bueno, com que el putu Polar no funciona ( ni la velocitat ni el pulso) doncs tampoc importa massa.

No sé si la gent que tingui Polar li passa però, jo quan fa fred i hi ha humitat em falla molt.

Bueno, que a causa d’això em poso a enganxar-me amb gent que porti gps i al final m’enganxo amb la Caterina i amb el Carles i el Mingo. Seguim junts fins que al Mingo se li trenca el nucli de la pinyonera i s’ha de quedar en un control per tornar a casa. Al final la Caterina va marxar i ens vem quedar el Carles i jo. Clar, us podeu imaginar, durant unes 6 o 7 hores vem anar junts, i no ens coneixiem de res. Així que al arribar junts al final, una abraçada ben forta i també ens vem donar els números de telf per quedar algun dia, per pedalar evidentment.

Aquí una foto de quan vem coronar Collserola ( jo anava molt pàjaro, es veu a la cara), però quan ja veus l’arc d’arribada i el mar penses; Joder, i fot 14 hores estava a La Molina i estic a casa, que heavy!

En aquell moment em va agafar per fer caballitos i de tot! 

Total, que vem quedar el cap de setmana passat el Carles, el Mingo i jo a la Garriga. Em van portar per allà als Cingles de Bertí, per uns llocs guapíssims. Varem pujar al Santuari de Puiggraciós, lloc al que ja hi havia passat en una pedalada de LLerona. Desprès vem fem uns quants caminillos més fins que van caure uns 40 kms. Tot i això vem patir una punxada i una cadena doblegada.

A part va ser graciós per què curiosament, semblava que fotessim un test; el Carles portava roda 26″, el Mingo 27,5″ i jo 29″. No sé, és una tonteria però em va fer gràcia.

Els ingeniers reparant la punxada:

Al acabar, com no, vem fer una cerveseta per acabar de fer germanor. El Mingo em va dir; Hòstia, ja em va dir el Carles que al final de la Transcatalunya et vas transformar, que el vas insultar i tot i que desprès no li deies res quan pujaveu a Collserola. Doncs si, jo anava molt fotut, ens vem saltar un avituallament per què no el vem veure i vem estar 65 kms només bebent aigua i això, arribant a Castellar del vallès, em va matar. A partir d’allà vaig anar morint i era com si el Carles anés cada cop més fort. I com sempre fem conya amb els colegues pues li vaig dir quatre coses abans d’arribar a l’última pujada, però ell ja sabia que era en plan de conya! Això si, la pujada de Collserola, les cames m’anaven però el cos es va quedar abaix. Mare meva, pensava que em cauria de la bici i no podia ni parlar. Crec que aquí és on més va flipar el Carles però bueno, com ja he dit, al arribar a dalt, euforia màxima i inclús emoció! Va sobrar la volta per dalt de Collserola però la veritat és que ja no venia d’aquí!

Ara ens queda fer la sortida en bici de carretera però amb aquest fred, em sembla que ho postposarem una mica.

Un plaer haver compartit part de la Transcatalunya amb ells i tenir dos nous amics. A sobre, són uns cracks, no pares de riure!!

I canviant de terme una mica. La setmana passada també vaig anar a Torelló a veure al Guillem Canadell. És un expert en biomecànica, avalat per haver treballat per pros del ciclisme com Alberto Losada (Katusha Team) o com ultraesportistes com el Pep Sánchez «aka» Irontriax. Així que si cracks com aquests acudeixen a ell és que en sap un estona.

Doncs vaig anar-hi, li vaig explicar les molèsties que tinc al genoll des de fa ja mesos i vem recol.locar tot una mica, sobretot les cales.

Ara queda un procès d’adaptació d’unes quantes sortides. De moment ahir vaig sortir a enfangar-me una mica i desprès per la tarda tenia unes agulletes que no vegis. Es nota que pedales diferent i així és com aconsegueixes no lesionar-te.

Qualsevol que practiqui una mica de bici amb regularitat, si no es vol lesionar a llarg plaç, és una inversió necessària. Jo ho recomano 100%. Aquí teniu l’enllaç a la web per que pogueu consultar si us interessa.

Una última foto de l’entreno d’ahir desprès de la pluja!

Avui probaré de nedar, desprès de tant de temps espero que no em faci mal l’espatlla. Tot i que en el dia a dia encara em fa mal, osigui que ja veurem.

La pròxima setmana més, i demano perdó per què avui no m’he notat massa «Flow» escrivint.

Closing Party i Teialada!

Pues eso, que ja es va acabant l’any 2013. En termes ciclistes la temporada 2013. Jo en el meu cas no considero temporada, considero any natural, ja que no competeixo.

Encarem doncs el cap de setmana passat.

Vaig estar parlant durant la setmana amb el Gerard. Els que no el conegueu, és un tarat de la bici que fa unes animalades molt heavys. Conjuntament amb un amic, el Marc, tenen una petita web en la que, quan poden, van penjan els seus projectes; us la recomano.

En fi,  dijous a classe, comencem a parlar pel whatsapp i comencen a arribar captures de pantalla del Google Maps amb la ruta que volia fer. No puc evitar somriure quan em diu; «hosti tiu, surten algo menus de 190, haurem de fer alguna volta per arribar als 200». I si, estem parlant de kilòmetres.

Vaja boig! Però la veritat és que m’encanta! Així que quedem divendres a les 8 del matí a Bicis Baula, a Premià de Mar i camí cap a Tossa per la N-II. Allà parem a fer un café i seguim fins dalt de Sant Grau. És una carretera preciosa sobre un penya-segat amb el mar just a sota, una passada!

D’allà cap a LLagostera, passant per Hostalric, on ens vem fotre un entrepà collonut. Vem sortir cap a Sant Celoni i fins la Roca per tornar cap a la Vila del pingüí.

Al final no ens van sortir 200, van ser 175 i entre esmorzar i dinar vàrem estar 8 hores. Tot i el que pugui semblar, vem anar xerrant tota l’estona i a mi em va passar volant! Va ser un divendres guapíssim!

La idea era al dia següent, anar a Terrassa a fer una rutilla amb ell un altre cop, i amb el Carlos. Però finalment no vaig anar-hi. Estava força cansat i a més, diumenge tenia teialada. I sort que no vaig anar-hi, per què van caure 150 kms, segons em va comentar el Gerard!

Total, desprès de descansar tot el dissabte, diumenge cap a la Teialada. Com estem en closing party (pre-temporada) dic, pues aniré en marxa. Tampoc és molt però, bueno, tot suma.

Em presento allà a les 8:20. Feia un dia radiant, a les 8 del matí ja feia una temperatura ideal. Al arribar, saludar a totes les cares conegudes i em poso a la sortida per arrencar. Amb el tute del divendres anava una mica cagat però em va semblar que anava amb bones sensacions.

Hòstia que si anava amb bones sensacions! Quan em vaig donar compte, estava pujant amb el plat gran fins a la font de can gurguí! I desprès, la resta de pujades em notava bé però, sabia que venia la pujada del cementiri, que l’havia fet a la trinxa i era duríssima. El màxim que em va marcar el meu Polar era una inclinació del 24%.

Però, com dic, era dur però les cames i la respiració, i tot, em responia bé.

Vaig parar al segon avituallament a repostar aigua, que no en tenia i a gas fins al final. En l’última pujada, el Carlos, que formava part de l’organització, em va dir que anava el 26 i que tenia just al davant el 25. Així que vaig apretar i passada la font de Can Gurguí, tirant cap a la cornisa, el vaig passar. Recordo que el tiu em va intentar aguantar, però no em va donar la gana desprès de recuperar-li tota la pujada i em vaig posar de peu esprintant a veure si el deixava enrrere. Al final, vaig mirar i si, ho havia aconsseguit. Tot això per què així podia dir que havia fet top 25! jejejejeje.

Vem fer uns corriols molt macos baixant a Teià, on ens vàrem juntar amb els de a curta i es veu que algún no ho era per què finalment vaig acabar en la posició 24. Enllaç de la classificació.

Molt content per què des d’abans de l’estiu, concretament a la primera cursa de la challenge de resistència, que no tenia aquestes sensacions. Una passada poder anar durant quasi 3 hores a tope i trobar-te bé.

Inclús vaig fer un KOM que em van treure posteriorment… La ruta va ser d’uns 40 kms i 1500 mtrs de desnivell positiu acumulat.

Moltes felicitats al Club excursionista de Teià per fer una pedalada tant maca. A més, si creieu que no esteu en forma per fer la dura, hi ha dos recoreguts més que no són tant durs, així que l’any vinent no teniu excusa!

Bueno, ja callo que no vegis la pedazo parrafada que m’he marcat!

Resum Challenge Resistència del Vallès

Pues ja s’ha acabat la Challenge!

Primer diré que sempre m’han agradat les curses de resistència i crec que les de 3 hores són ideals per corre-les individualment. Per aquest motiu la Challenge em va semblar una gran idea i tenia clar que intentaria anar a totes les curses de les que constava.

Ha sigut un campionatillo de 4 curses de 3 hores de resistència, totes elles localitzades al Vallès Oriental.

La primera cursa es va disputar el 13 de juliol a Santa Eulàlia de Ronçana. Allà vaig aconseguir el meu primer podi en una cursa finalitzant en 3a posició.

Aleshores va venir l’estiu, i tot i que vaig patir una sobrecàrrega al quadriceps, al final vaig entrenar bastant.

El 7 de setembre, hi havia la 2a cursa a LLiçà de Munt. Va caure una impressionant i vàrem còrrer amb molt de fang, escurçant la cursa a 2 hores. Aquí, en un circuit amb pujades dures i encara amb efectes de la sobrecàrrega, vaig quedar 7é.

El 22 de setembre, teniem la 3a cursa a Bigues i Riells. Estava motivat per aquesta cursa, el circuit s’adaptava més a les meves condicions però, com ja sabeu, em vaig caure a la segona volta i em vaig fer una luxació a l’espatlla, motiu pel qual, dues setmanes més tard, no vaig poder assistir a l’ultrabike, cosa que en aquell moment em va fer acabar plorant a l’ambulància, sabent que no hi podria anar mentre encara m’inmobilitzaven el braç.

I arribem a la última, a Corró d’amunt, aquest matí. La zona me la coneixia per què allà he participat en moltes proves (copa catalana, trek12 wild wolf, 2 hores de corró d’amunt, l’aventura es l’aventura). Poso foto que si no és un aburrment això! ;D

La cosa pintava complicada per acabar en el podi final, ja que per culpa de l’espatlla tampoc he pogut entrenar massa, i aquí hi havia molt de nivell. Però res s’acaba fins que s’acaba!

Arribava 5é i amb poca diferència de punts però estàvem tots allà dins la pomada per al 2n i 3r lloc encara per decidir. Tenia bastant clar que el Tony Pérez era molt probable que quedés segon, així que l’objectiu era intentar posar terra i altres corredors entre el Francesc Padró i l’Albert Sanz.

Ho tenia complicat ja que el circuit no podia ser pitjor per mi, però un cop hem començat, m’ha semblat que anava prou bé, mentre veia com el Tony s’anava escapant però, he vist que al Francesc el deixava enrere. Això m’ha motivat una mica però, l’única pujada m’ha anat consumïnt i he anat perdent forçes fins que m’ha passat  i ja simplement he acabat.

Inclús m’he plantejat abandonar, en aquells moments se’t passen moltes coses pel cap i ja estava en el punt aquell en que no gaudia massa i patia molt, inclús a la baixada!

Però m’ha sembat que ho havia de fer, havien vingut la Gina, l’Alfredo i el Berna i estaven allà, cosa que m’ha animat a acabar.

Passar l’última vegada per sota de l’arc m’ha donat una mica de forçes saber que ja acabava i he fet la última volta amb més ànims. Però la pujada aquella era asquerosa!!! No s’acabava mai!!

Al arribar, com no, «caballito» sota l’arc i Challenge acabada, ple de pols i en 10a posició a la cursa que em deixava en 5a de la general! Aquí teniu l’enllaç de la classificació general.

Només puc que felicitar al germans Padró i a tota la gent que hi ha col.laborat pel gran esdeveniment que han muntat i felicitar als tres primers classificats de la meva categoria: Al Marcel Gual, que ha guanyat amb una autoritat increíble, al Tony Pérez que ha anat de menys a més, i al Francesc Padrò que està fet tot un bou!

L’any vinent, més i millor!

Molt bé xaval!

Pues no deia l’altre dia que anava malament… Pues eso!

En fi, ahir es disputava la tercera cursa de la challenge de resistència del vallès a Bigues i Riells.  La cosa ja no apuntava massa bé, doncs la setmana anterior reconeixent el circuit vaig trencar les botes. Però tenia ganes, ja que tenia de nou la canyon de 29″ i estava segur que em trobaria bé. Però, la veritat és que em costa fer el canvi i em notava una mica patosillo en les baixades. ( només havia rodat 25 kms amb la canyon nova). No m’adapto tan rápid a la roda de 29″ després de 2 mesos amb 26″.

Com que tinc allò de la cama que no acaba de tirar del tot bé, vaig fer un escalfament de puta mare i em vaig notar molt bé la volta i mitja que vaig durar.

Em van passar alguns dels rivals directes pero jo sé que sempre em trobo millor a la segona meitat de la cursa, pel que no em preocupava.

El circuit tenia una baixada complicadeta que l’organització va decidir arreglar una mica però, jo em vaig caure en un tram que no hi havia res més que una arrel, vaya inutil!

Crec que la vaig tocar amb el pedal. No la vaig veure i vaig seguir pedalan i suposo que va ser això. La veritat es que no puc explicar-ho. Anava sobre la bici i de cop estava a terra amb bastant de dolor l’espatlla.

Vaig intentar seguir però estava marejat. Vaig estar a punt de seure al terra però  em va semblar que si seia allà ja segur que no seguia. Així que em vaig recolzar sobre el seient de la bici mentre la resta de participants m’anaven preguntant si estava bé.

Al veure que em feia molt de mal moure el braç, vaig agafar la bici i caminant vaig anar fins a la línia de meta.

Allà em van atendre a l’ambulància i al final em van dur a l’hospital per descartar fractures.

Resumint, luxació a l’espatlla. Una setmana inmobilitzat. Hauré de treure-li la pols al rodillo!

A menys de dues setmanes per l’ultrabike, això és una putada però hauré d’apanyar-me com faci falta i que surti el que surti a l’ultrabike.

Les dogues de la setmana…

Males époques-caqueta de la bona

Pues no vas tu tan tranquil, sentin-te de puta mare a la bici i un dia de cop i volta, comences amb el; » hostia, avui no tiro».

Doncs així va el tema des de fa aproximadament 2 mesos. Resumint, la sensació és que em costa tot; sobretot les pujades, com no.

Curiosament, a l’strava em surten bastants PR’s però clar les sensacions no són bones. I pel cap em corre el tema de la challenge de resistència del vallès, en la que per primera vegada a la vida puc seguir algún campionat amb uns resultats  «decentes» que diria un amic meu.

Ja penso en la cursa del diumenge de bigues, i veient els inscrits, només penso en el gran nivell que hi ha, i en el que hauré de patir,brrr.

Però bé, el tema que més em preocupa és » LA PROVA». Si, en majúscula. Perquè ( Mai he sabut quan el perque va junt, separat, amb accent o sense i la veritat es que em sembla una tonteria) en majúscula?

Doncs, ha sigut un any en el que m’he dedicat bastant a la bici. I com que la meva condició física, fa que el que s’em dongui bé sigui retar-me a mi mateix, he decidit que per tancar l’any amb un bon repte, participaré a l’ http://www.ultrabike.cat/ .

Son uns 220 kms i 7000 metres de desnivell positiu acumulat. Cagat estic ja! Per què no tenint bones sensacions i una petita molestia, que no trobem que és amb el fisio, fa que em cagui.

A part, si comparo amb la transcatalunya, això té pràcticament el doble de desnivell i al final, anava molt cansat, moltíssim. Normal, desprès de 14 hores pedalant però, crec que la clau d’això va ser saltar-me un avituallament i estar més de 60 km sense menjar res més que una barreta i un parell de gels.

En fi, d’errors sempre se n’aprèn però bueno, ja aniré explicant que tal va tot.

La foto és de la 2a cursa de la challenge de resitència, amb el bon fangal! Esperem no repetir aquest finde!

Presentació

Hola,

m’he decidit a escriure aquest blog per compartir les meves històries amb gent que li pugui interessar el que explico i per unir-me a la xarxa on tota aquesta gent amb uns interessos similars, o no, està, i així poder sempre aprendre coses noves i conèixer gent interessant i també, que em coneguin.

Bé, doncs tinc 25 anys. Sóc d’un poble del baix Maresme i he estudiat ciències empresarials i també un postgrau de control de gestió. De sempre m’han agradat els cotxes però un bon dia, ja fa al voltant de 5 anys vaig agafar la bici per perdre pes i crec que podria dir que va ser un punt d’inflexió en la meva vida, ja que a partir, no d’aquell moment però si que al poc temps, vaig començar a canviar en molts aspectes.

Últimament m’estic interessant, en la mesura del possible, per tot el tema del màrketing digital ( motiu del blog també ), per l’emprenedoria i m’estic aficionant a la lectura de llibres d’esportistes, quan mai he llegit llibres, sempre m’ha semblat aburrit.

Intentaré no allargar-me massa, però aviso que hi ha vegades que m’animo i em costa sintetitzar.

En fi, en aquest blog trobareu entrades, sobretot, sobre les meves vivències sobre la bici i sobre bici en general, tot i que algún dia es probable que posi alguna parrafada sobre alguna idea-opinió-informació sobre qualsevol cosa que s’em passi pel cap.

Per últim, demano disculpes per les faltes d’ortografia que pogueu trobar i espero amb el temps millorar en aquest aspecte i també en la manera d’escriure.

Sentiu-vos lliures de comentar-criticar qualsevol cosa que posi.