Prehistòrica o, com puc anar tant calent?

Pues ha sigut la meva primera Prehistòrica, i de casualitat.

L’Ali, em va trucar i em va dir que ell no hi podia anar, així que em donava el seu dorsal; dit i fet!

No em vaig preocupar de tenir res llest, a part de la bici, que la tenia a Bike Care, a Bcn, que és taller recomanat Canyon. La vaig portar perquè em pensava que s’havia tornat a trencar però, per sort només faltava greix al nucli de la pinyonera!

Així que amb la poca preocupació vaig sortir per la nit a prendre algo amb «los colegas», i va arribar el punt aquell d’inflexió en el cap de plantejar-te sortir a cremar de nit, inclús plantejar-me sortir de festa i anar d’emplame a pedalar, » con mis huevos», jajaja.

Però ho vaig superar i amb alguna cervesa de més i a les 3 de la matinada em vaig ficar al llit.

La idea era estar a La Roca a les 7:15-7:30 però, em vaig adormir i em vaig despertar a aquesta hora. Upss, em poso les malles llargues, la tèrmica i llenço, literalment, casc, botes, jaqueta, etc dins el cotxe, carrego i marxo.

Sabia que tornaria ple de fang, si el tema estava així el dimarts anterior, segur que sec no estaria el diumenge

Imagen

Arribo, agafo el dorsal i aprofito per saludar al Victor, al qual he conegut gràcies al seu blog (http://drnectus.blogspot.com.es/), i cap a l’arc, sense aigua al bidó .

Arrenquem i veig al Carles i al Mingo, vaig amb ells una estona però, quan me n’adono que estem al pla per estirar al grup, penso, hosti, si aquí és el meu lloc i començo a apretar una mica!

Al principi anem per pista ampla per estirar i algun corriol fins arribar al primer avituallament, on paro a omplir el bidó.

Corriol darrere corriol anem avançant, no sense el típic nervi que es viu en el grup i el típic burro que ha de treure el peu en una pujada i en comptes d’intentar apartar-se, mira enrrere, quedant-se al putu mig del camí i fent parar a tots els que anem pel darrere.

Cada cop anava més calent, la gent s’anava quedant enrrere i cada cop em motivava més. Anava tant calent que no sé ni on estava el 2n avituallament, no el vaig ni veure. Desafortunadament em vaig passar un desviament però, lo bò va ser que molts que anaven darrere meu ( i no engantxats a mi ) també, i mentre jo reculava ells baixaven, convençuts de que era per allà. Aquí també van caure el Carles i el Mingo però, vem triumfar perquè ens vem col.locar els tres primers en el grup i així ningú ens va molestar!

Una mostra del fang que hi havia! Potser hauria de canviar el pneumàtic no?

Imagen

Vem fer uns quants corriols més fins arribar a un camí ample i plà, que ja era per entrar a La Roca. Aquí, increiblement, veient-me encara amb cames, vaig decidir anar a per un tio que em va adelantar amb una S-works Epic blanca preciosa. Així que pel caminillo a 34-35kms/h, adelantan a la gent de la curta pel mig dels bassals i quan vem tocar l’asfalt, sabent que ja quedava res i que el tenia a tiro, última apretada a 40, inclús arribant a veure 42kms/hora acoplant-me sobre la bici però, quan ja estava molt a prop, girem i pam, l’arc, i aleshores ja era impossible. Així que deixo de pedalar i entro tranquilament!

2 hores i 20 minuts, i posició 83, comptant com va anar tot, super content. Ja sabeu, birres i dormir poc abans d’una cursa i sobretot no esmorzar, jajajaja!

A sobre, vaig gaudir moltíssim, va ser una passada i em vaig motivar molt. Estava tant motivat que per la tarda, no podia pensar en res més, i parlant amb el Gerard, si si, aquell que t’engresca a fer de tot, doncs ja estic mig engrescat per anar a una altra, la Ullaextrem, aquest pròxim diumenge.

Els tres mosqueteros al acabar, tres minuts de diferencia només en 2 hores i mitja!

Imagen

M’encanta que amb tothom que parlo últimament està súper motivat, i anem tots amb una calentura de fer coses molt heavy

Us deixo un video de motivació que em poso a vegades, perquè si, també faig aquestes coses. Però, aviso que s’ha de portar una mica bé l’anglès!

Bona setmana a tots i ja sabeu, contra el fred, pedals! Ciclisme en estat pur, m’encanta!!

Estándar

És el que té el ciclisme

Pues vas tu pujant al Coll de Pal (2374 mtrs), encara de nit a les 5 del matí, amb un fred de la hòstia i amb boira d’aquesta densa densa, d’aquesta que te l’empasses i se’t passa la sed.

Però bueno, és la Transcatalunya de Probike i ja saps que toca. El que no toca és que els fulls del RoadBook  es trenquin per què s’han mullat amb la boira però bueno, com que el putu Polar no funciona ( ni la velocitat ni el pulso) doncs tampoc importa massa.

No sé si la gent que tingui Polar li passa però, jo quan fa fred i hi ha humitat em falla molt.

Bueno, que a causa d’això em poso a enganxar-me amb gent que porti gps i al final m’enganxo amb la Caterina i amb el Carles i el Mingo. Seguim junts fins que al Mingo se li trenca el nucli de la pinyonera i s’ha de quedar en un control per tornar a casa. Al final la Caterina va marxar i ens vem quedar el Carles i jo. Clar, us podeu imaginar, durant unes 6 o 7 hores vem anar junts, i no ens coneixiem de res. Així que al arribar junts al final, una abraçada ben forta i també ens vem donar els números de telf per quedar algun dia, per pedalar evidentment.

Aquí una foto de quan vem coronar Collserola ( jo anava molt pàjaro, es veu a la cara), però quan ja veus l’arc d’arribada i el mar penses; Joder, i fot 14 hores estava a La Molina i estic a casa, que heavy!
En aquell moment em va agafar per fer caballitos i de tot! Imagen

Total, que vem quedar el cap de setmana passat el Carles, el Mingo i jo a la Garriga. Em van portar per allà als Cingles de Bertí, per uns llocs guapíssims. Varem pujar al Santuari de Puiggraciós, lloc al que ja hi havia passat en una pedalada de LLerona. Desprès vem fem uns quants caminillos més fins que van caure uns 40 kms. Tot i això vem patir una punxada i una cadena doblegada.

Imagen

A part va ser graciós per què curiosament, semblava que fotessim un test; el Carles portava roda 26″, el Mingo 27,5″ i jo 29″. No sé, és una tonteria però em va fer gràcia.

Els ingeniers reparant la punxada:

Imagen

Al acabar, com no, vem fer una cerveseta per acabar de fer germanor. El Mingo em va dir; Hòstia, ja em va dir el Carles que al final de la Transcatalunya et vas transformar, que el vas insultar i tot i que desprès no li deies res quan pujaveu a Collserola. Doncs si, jo anava molt fotut, ens vem saltar un avituallament per què no el vem veure i vem estar 65 kms només bebent aigua i això, arribant a Castellar del vallès, em va matar. A partir d’allà vaig anar morint i era com si el Carles anés cada cop més fort. I com sempre fem conya amb els colegues pues li vaig dir quatre coses abans d’arribar a l’última pujada, però ell ja sabia que era en plan de conya! Això si, la pujada de Collserola, les cames m’anaven però el cos es va quedar abaix. Mare meva, pensava que em cauria de la bici i no podia ni parlar. Crec que aquí és on més va flipar el Carles però bueno, com ja he dit, al arribar a dalt, euforia màxima i inclús emoció! Va sobrar la volta per dalt de Collserola però la veritat és que ja no venia d’aquí!

Ara ens queda fer la sortida en bici de carretera però amb aquest fred, em sembla que ho postposarem una mica.

Un plaer haver compartit part de la Transcatalunya amb ells i tenir dos nous amics. A sobre, són uns cracks, no pares de riure!!

I canviant de terme una mica. La setmana passada també vaig anar a Torelló a veure al Guillem Canadell. És un expert en biomecànica, avalat per haver treballat per pros del ciclisme com Alberto Losada (Katusha Team) o com ultraesportistes com el Pep Sánchez «aka» Irontriax. Així que si cracks com aquests acudeixen a ell és que en sap un estona.

Doncs vaig anar-hi, li vaig explicar les molèsties que tinc al genoll des de fa ja mesos i vem recol.locar tot una mica, sobretot les cales.

Imagen

Ara queda un procès d’adaptació d’unes quantes sortides. De moment ahir vaig sortir a enfangar-me una mica i desprès per la tarda tenia unes agulletes que no vegis. Es nota que pedales diferent i així és com aconsegueixes no lesionar-te.

Qualsevol que practiqui una mica de bici amb regularitat, si no es vol lesionar a llarg plaç, és una inversió necessària. Jo ho recomano 100%. Aquí teniu l’enllaç a la web per que pogueu consultar si us interessa.

Una última foto de l’entreno d’ahir desprès de la pluja!

Imagen

Avui probaré de nedar, desprès de tant de temps espero que no em faci mal l’espatlla. Tot i que en el dia a dia encara em fa mal, osigui que ja veurem.

La pròxima setmana més, i demano perdó per què avui no m’he notat massa «Flow» escrivint.

Estándar

Molt bé xaval!

Pues no deia l’altre dia que anava malament… Pues eso!

En fi, ahir es disputava la tercera cursa de la challenge de resistència del vallès a Bigues i Riells.  La cosa ja no apuntava massa bé, doncs la setmana anterior reconeixent el circuit vaig trencar les botes. Però tenia ganes, ja que tenia de nou la canyon de 29″ i estava segur que em trobaria bé. Però, la veritat és que em costa fer el canvi i em notava una mica patosillo en les baixades. ( només havia rodat 25 kms amb la canyon nova). No m’adapto tan rápid a la roda de 29″ després de 2 mesos amb 26″.

Image

Com que tinc allò de la cama que no acaba de tirar del tot bé, vaig fer un escalfament de puta mare i em vaig notar molt bé la volta i mitja que vaig durar.

Em van passar alguns dels rivals directes pero jo sé que sempre em trobo millor a la segona meitat de la cursa, pel que no em preocupava.

El circuit tenia una baixada complicadeta que l’organització va decidir arreglar una mica però, jo em vaig caure en un tram que no hi havia res més que una arrel, vaya inutil!

Crec que la vaig tocar amb el pedal. No la vaig veure i vaig seguir pedalan i suposo que va ser això. La veritat es que no puc explicar-ho. Anava sobre la bici i de cop estava a terra amb bastant de dolor l’espatlla.

Vaig intentar seguir però estava marejat. Vaig estar a punt de seure al terra però  em va semblar que si seia allà ja segur que no seguia. Així que em vaig recolzar sobre el seient de la bici mentre la resta de participants m’anaven preguntant si estava bé.

Al veure que em feia molt de mal moure el braç, vaig agafar la bici i caminant vaig anar fins a la línia de meta.

Allà em van atendre a l’ambulància i al final em van dur a l’hospital per descartar fractures.

Resumint, luxació a l’espatlla. Una setmana inmobilitzat. Hauré de treure-li la pols al rodillo!

A menys de dues setmanes per l’ultrabike, això és una putada però hauré d’apanyar-me com faci falta i que surti el que surti a l’ultrabike.

Les dogues de la setmana…

Image

Estándar

Males époques-caqueta de la bona

Pues no vas tu tan tranquil, sentin-te de puta mare a la bici i un dia de cop i volta, comences amb el; » hostia, avui no tiro».

Doncs així va el tema des de fa aproximadament 2 mesos. Resumint, la sensació és que em costa tot; sobretot les pujades, com no.

Curiosament, a l’strava em surten bastants PR’s però clar les sensacions no són bones. I pel cap em corre el tema de la challenge de resistència del vallès, en la que per primera vegada a la vida puc seguir algún campionat amb uns resultats  «decentes» que diria un amic meu.

Ja penso en la cursa del diumenge de bigues, i veient els inscrits, només penso en el gran nivell que hi ha, i en el que hauré de patir,brrr.

Però bé, el tema que més em preocupa és » LA PROVA». Si, en majúscula. Perquè ( Mai he sabut quan el perque va junt, separat, amb accent o sense i la veritat es que em sembla una tonteria) en majúscula?

Doncs, ha sigut un any en el que m’he dedicat bastant a la bici. I com que la meva condició física, fa que el que s’em dongui bé sigui retar-me a mi mateix, he decidit que per tancar l’any amb un bon repte, participaré a l’ http://www.ultrabike.cat/ .

Son uns 220 kms i 7000 metres de desnivell positiu acumulat. Cagat estic ja! Per què no tenint bones sensacions i una petita molestia, que no trobem que és amb el fisio, fa que em cagui.

A part, si comparo amb la transcatalunya, això té pràcticament el doble de desnivell i al final, anava molt cansat, moltíssim. Normal, desprès de 14 hores pedalant però, crec que la clau d’això va ser saltar-me un avituallament i estar més de 60 km sense menjar res més que una barreta i un parell de gels.

En fi, d’errors sempre se n’aprèn però bueno, ja aniré explicant que tal va tot.

La foto és de la 2a cursa de la challenge de resitència, amb el bon fangal! Esperem no repetir aquest finde!

Imagen

Estándar